Si, per comprendre l'obra d'un autor, és sempre utilíssim de relacionar-la amb tota la seva producció, en el cas de Salvador Espriu esdevé absolutament necessari. L'obra d'Espriu es produeix en un avenç en espiral recollint, a cada nova etapa, no ja sols l'experiència anterior, sinó temes i situacions que són novament, àmpliament i més profundament explicades. Aquesta trajectòria circular em permetria d'emprendre el comentari des de diversos punts de partida. Per una raó d'actualitat - i afegiré que de claredat - l'emprenc des de la Primera història d'Esther, publicada l'any 1947.

En el moment en què la llengua catalana semblava acceptar amb una passivitat suïcida la condemna a mort, en un moment en què escriptors catalans es passaven amb armes i bagatges a la "lengua del imperio" - complint així la consigna que vèiem als patis de la Universitat i a les oficines públiques -, en un moment en què poetes i prosistes encara fidels s'evadien de la trista realitat, refugiats en un plàcid món interior, Salvador Espriu escrivia una obra de teatre complexa, difícil, riquíssima, per demostrar que aquesta llengua a les portes de la mort era una de les més dúctils, més sàvies, més riques de la Romània.

L'obra actualitza en una farsa per a titelles la història de la reina Esther. El paral·lelisme entre el poble d'Israel, petita comunitat vençuda dins un gran imperi, i el nostre poble és evident. Des de la grotesca entrada dels titelles, va apareixent la tragèdia, la lluita contra la mort i el mal, representat per un dimoni popular que va empenyent els homes a la destrucció. Al final de l'obra, en el moment dels hosannes del poble escollit, Eliasib, el sacerdot, llança anatemes contra els prevaricadors:

Anatema contra el qui mercadeja amb les coses santes i converteix la religió en puntal de l'opulència o en via practicable tan sols pels cretins.
Anatema contra el tip que no socorre la fam d'altres genives.
Anatema contra el savi insensible al sofriment del dèbil, que es tanca a la torre de vori d'una serenor cruel.
Anatema contra l'escriba que ven la ploma a rossins victoriosos i s'envileix a exalçar, per or o per temença, el sabre i el triomf.

Prou clara, l'actitud ètica de Salvador Espriu no necessita comentari. Fidel a la veritat, amb una arriscada lucidesa, es proposava molt abans d'aquesta obra no mentir ni mentir-se. Les seves primeres obres, Laia, Aspectes, Ariadna al laberint grotesc, publicades des de l'any 1932, quan l'autor comptava divuit anys, obtenien una crítica circumspecta i poc amable.

Una obra literària, però, no pot ser explicada per una actitud ètica, per molt alta que sigui. L'explicació cal buscar-la en la creació d'un món.

De la Primera història d'Esther ens serveix la doble realitat del seu escenari, el paral·lelisme de dos mons. Els dos plans de l'escenari són Sinera, un poblet de la costa catalana, i Susa, la capital de l'imperi persa. El paral·lelisme dels dos mons que Espriu ja no abandonarà és el del poble jueu i el poble català.

Per aquest camí se'ns farà evident l'estructura de La pell de brau, la primera edició de la qual va sortir publicada l'any 1960, a cura de Frederic Pau Verrié, en la col·lecció Els llibres de la lletra d'or, de Barcelona. La pell de brau és l'ampla terra d'Espanya. Molt sovint, a escola, quan ens ensenyaven geografia, ens feien observar la delimitació de la terra hispànica, que dibuixava una adobada pell de toro enganxada, a penes no res, a un monyó d'Europa.

Salvador Espriu arrenca de la imatge escolar, la vella pell de brau adobada, i la converteix en una realitat dolorosa i viva, plena de sang, acabada d'escorxar, vibrant d'una plaga que no pot guarir-se.

La pell de brau és l'espai, ple del record de la sang, on vivim, on ens obliguen a viure, i el brau, protagonista de la història, en una imaginada arena, envesteix la vella pell, l'arrenca amb les banyes i la converteix en bandera sagnant del nostre dolor. L'arena on el toro lluita per continuar vivint és Sepharad, la terra d'Occident, la terra on va venir a instal·lar-se el poble jueu en la seva diàspora, en la seva Golah.

Sepharad, el país d'Occident, és la terra on viu un petit poble, estranger i arrelat. És la terra estimada i odiada per aquest poble dolorós, enyorat d'una glòria llunyana, fidel i traïdor a si mateix, conscient de la seva justícia i dels seus mancaments: el poble d'Israel, el poble català.

Aquest paral·lelisme servirà una vegada més a Salvador Espriu per aprofundir en la tragèdia i en la lliçó de la difícil i amarga convivència entre els homes, per convertir-ho, no ja en la història d'un poble, sinó en una realitat universal.

Farà més entenedor encara l'univers de La pell de brau i el paral·lelisme que explicàvem un poema de El caminant i el mur (1954):

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

D'aquesta actitud absolutament oposada al xovinisme, a la buida exaltació de les glòries passades, en neix un nou amor.

Un petit poble viu, a la costa d'aquesta ampla terra, una vida pròpia, però voluntàriament fidel a la realitat que ha escollit. Per això, si algú li pregunta:

Per què us quedeu aquí,
en aquest país aspre i sec,
ple de sang?
No és certament aquesta
la millor terra que trobàreu,

contesta amb una rotunda acceptació de la terra amarga:

En el nostre somni, sí.

No es tracta del somni d'un passat remot, sinó d'una exigència futura. Un dels pecats d'aquest poble és el tossut cultiu d'una nostàlgia inútil, una constant valoració d'allò que va ser i no és. De fet, i per les mateixes raons, tot un patriotisme oficial s'ha bastit sobre l'evocació constant d'un esplendor bèl·lic, oblidant, a consciència, una realitat concreta que no vol ser acceptada. La veritat és que el Temple de Jerusalem ha estat destruït, oblidem-lo.

No ploreu més el temple
que fou enderrocat.
A ponent us esperen
lliures camins de mar.

L'antic llinatge de senyors s'ha convertit en un poble de captaires. Pels camins d'aquesta fosca realitat encara és possible el somni. El poema acaba amb l'acceptació plena d'aquesta difícil veritat:

Com estimem la nova
terra de l'aspre pa
que deixa a les velles boques
sempre regust de sang!

De sang i de fam. La misèria de la pell de brau és la misèria de tots els seus pobles. Més o menys visible, més o menys vençuda amb esforç, la misèria multisecular torna a aparèixer, i uns quants senyors es passegen per la terra miserable, grassos i satisfets i riallers. La submissió de tots els sembla tan natural i necessària, que no poden adonar-se que la veritat batega, molt feblement.

El poema avança des de la iniciada arrencada lírica cap a la constatació del mal. La injustícia del fort, la burla del vencedor, la cínica acceptació del dolor dels febles produeixen un canvi de visió, i ens endinsem per un laberint grotesc.

Des de la seva obra en prosa Ariadna al laberint grotesc, passant per Les cançons d'Ariadna i arribant a Mrs. Death, el clarobscur, els elements populars de romanç de cec, la grotesca evocació de tota mena de ninots, titelles, espantaocells, carotes de carnestoltes, van apareixent i reapareixent amb una finalitat ben determinada, la d'acusar i fer viure l'amarga realitat que l'acomodatícia consciència voldria oblidar. Sempre la corda grotesca ha estat polsada per aquesta finalitat més alta: un clam de justícia. Sens dubte, el prisme grotesc produeix un clima literari, i gairebé podríem anomenar-lo un gènere. I és per aixó que, segurament, Espriu ha estat comparat amb autors que han cultivat aquesta vessant literària. Cal dir, però, que l'element grotesc no és mai en Espriu un element ornamental, com ho pot ser en un ValleInclán o en un Cela. No és una forma de barroc, sinó un instrument al servei d'una actitud ètica: acusació contra un món injust i fals. I és per aquesta mateixa raó que l'exuberant gamma idiomàtica d'Espriu és d'una tibant exigència sintàctica, car la veritat ha de ser proclamada sense que es pugui plantejar el més mínim dubte sobre el contingut de la frase:

"Res al marge de la raó, res en pugna amb la raó, res per damunt de la raó, excepte Déu!" - diu Eliasib, en la Primera Història d'Esther.

Potser, més que un antecedent literari, trobaríem, en la visió grotesca del poeta, una nova versió dels agressius miralls pictòrics d'un Brueghel i d'un Goya. Recordem, per exemple, el poema "Guany pur", de Les cançons d'Ariadna (1949):

"Versos de Salom, en la paràfrasi del 'Pobre anguniejat'. Serà casual la semblança amb algun conegut correcte."

Abatia a cops de pal,
perseguint-la dins del somni
amb urgent tenacitat,
alta volada de cignes,
nobles ocells augurals.
Deixa la llum de muntanyes
i davalla vers ciutat.
Es decanta per l'entrada
de cavall sicilià.

Treu darreres gotes
de qui no té res.
S'aprofita sempre
de fam i de set.
Tracta en pa, rajoles,
teixits, ferro vell.
Ven avui per cent
el que costa tres.
Gemegant contava
a tothom que hi perd.

Aplega amb poc temps milions.
Aleshores adquiria
de l'Església absolucions,
per si de cas hi ha una mica
de Déu o potser d'Infern.
Tan segures inversions
donaran renda bonica:
no saps mai si aquestes coses
a la llarga són reals.
Trametia als hospitals
i als Infants Escrofulosos,
a vegades, quatre rals.

Tots els règims troba bé,
mentre pugui fer diner.
De prestigi va en augment.
Mastega amb enteniment.
Per malalt no es fica al llit.
És tan savi que ha reunit
llibres i llibres triats
(lloms de pell, títols daurats).
Per arrodonir cultura,
compra discos i pintura.
Es distreu jugant al mus
i passeja en automòbil
com si fos un gra de pus.

Predicant seny i moral,
arribava, gras, content,
a una edat patriarcal.
Moria sobtadament,
sense gens de sofriment.
Quan el duen a enterrar
segueixen rera el taüt
capellans i forces vives,
en enorme multitud.
Aprengui la joventut!

En nom de tots els ocells
esclafats, dipositem,
en homenatge, corones
de lliris i de clavells
al blanc sepulcre. Després
corbarem, servils, l'esquena
en presència dels hereus.

Les cançons d'Ariadna, publicades l'any 1949, escrites des del 1944 al 1946, arribaven massa d'hora, fora de temps, perquè tinguessin el ressò que se n'hauria pogut esperar. La majoria no va entendre per què Salvador Espriu iniciava aquesta poesia corrosiva, aquesta denúncia de la tètrica realitat, aquest retaule de rics panxuts i bastonejats miserables que constitueix l'elenc d'aquest bigarrat i tens llibre.

És l'absurd dolor del món allò que engendra monstres, no la raó. L'odi i la mort fan inhabitable la pell de brau, però també la misèria, la misèria trista i acceptada com un mal sense remissió. En el poema XII esclata la veu indignada, en forma de burla cruel:

No saps que les aixetes s'han fet
perquè no hi ragi l'aigua?

I increpa el mesell personatge que suporta tant de sofriment inútil:

Tu, tan senzill i sofert,
et consoles
empassant-te una a una
les grasses paraules,
les més sonores, tibants,
laudatòries paraules
que et serveixen quasi de franc
els papers.
Oh, el brou d'aliment, l'alegria
d'aquesta lletra impresa a la paella
sense oli i sense foc!

La força dialèctica ha introduït un ritme narratiu al poema. El vers llarg, amb ritme de racconto, ens diu que hem caminat per carrers estretíssims cap a la mort. Hem trobat, però, dalt d'unes estranyes golfes, tota mena d'objectes oblidats i inservibles. Un, però, n'hi hem trobat d'inesperadament útil: un vell braser d'aram.

En el vell braser crema una mica de foc, una mica d'esperança, amb la qual farem habitable aquest advers hivern de Sepharad. En el foc coem tres magres peixos, per calmar la nostra fam:

Els peixos són tres, com els peus del braser,
i designem els uns i els altres amb els noms
-que escrivim amb una lletra clara i prou petita -
de justícia, i honestedat, i treball.

Ens podem adonar ara com avança la travada dialèctica del poema. Tota l'obra de Salvador Espriu té sempre un constant moviment d'avenç. Una alternança de contraris fa aquest moviment possible i el projecta a més cap a una unitat última. Rarament un vers d'Espriu és una isolada troballa lírica: immediatament la força discursiva trava el vers i l'enllaça conduint-lo cap a la nova tensió del poema:

De la més clara
paraula, l'esperança,
cal fer-ne vida
del foc que venç per sempre
l'hivern de Sepharad.

Per contrast, i en un moviment de retrocés, oposant-se a foc i esperança, apareix la presó glaçada.

Però desperto
molt aviat del somni:
és amb nosaltres,
a la presó glaçada,
també l'ocell del sol.

A la descoberta d'aquesta presó, realitat de la presó en què vivim i certesa de la limitada vida, s'afegeix una tràgica companyia en la nostra condemna, la de l'imperial captiu, l'escarni d'una majestat perduda. L'àguila imperial es converteix en un casolà capó, reblat a la paret amb les ales esteses.

Contempla el tràgic sacrifici Iehudi, miserable, vell, borratxo, sortit del conegut elenc de captaires, tiradores de cartes, drapaires, tocadors de manubri, gitanos, còmics de la llengua de les dramatis personae de Salvador Espriu. Iehudi no pot resistir la immensa tristesa d'aquesta mort i es penja.

I segueix la funambulesca família, ara, però, enriquida amb uns nous elements, els intel·lectuals que es reuneixen per ben menjar i per oferir-se premis:

Sota la branca del penjat,
lletraferits, a Sepharad,
paràvem taula de sopar,
car ens escau de celebrar
com ens trobem -dringa l'or fals-
els uns als altres genials.

Satisfets peroren, feliços de pertànyer a una classe privilegiada capaç d'entendre-ho tot, disposats a fingir i a dubtar, privilegi de l'ofici d'escriba.

Mentre el penjat ens condueix a la dura lliçó de la mort, i quan mirem l'angoixós secret de l'ofegat, sentim com arriba, fins a nosaltres, una nova i clara llum.

Aquesta llum nova ens ha de fer evident una senzilla veritat: només el dolor i el treball poden redimir aquesta vella terra, esdevinguda malalta i captaire.

La veu va repetint aquesta veritat encadenada, alçada com un clam i una acusació:

Direm la veritat, sense repòs.

En qualsevol dels poemes de la producció espriuenca ens podríem aturar per explicar-nos allò que en una bona preceptiva se'n diria l'estil: el contingut del poema XXV ens en dóna, amb evidència, la clau. Dir la veritat és no sols el contingut ètic de l'obra, sinó la seva exigència formal. Per això, l'obra d'Espriu és sempre d'una tensió molt sovint incòmoda per al lector distret. No hi ha ganga, no hi ha digressió, no hi ha estuc verbal. Res no es més lluny del trabar clus. Quan diu:

Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent paranceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós,

ens explica que no ens concedirà, a nosaltres lectors, ni un instant de treva, ni una mirada distreta a un dibuix innecessari, ni un adjectiu reiterat que ens permeti de reposar en la frase. La imatge buscarà la plenitud lírica en una indentificació de contingut i so. Quan en el poema XXX parla de la riquesa múltiple de les paraules, en la diversitat bellíssima de les llengües:

Diversos són els homes i diverses les parles
i han convingut molts noms a un sol amor,

evoca la creació del llenguatge, aquest captar la realitat a través dels sons que semblen venir de l'essència mateixa de les coses, amb aquests precisos versos:

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

La bellesa de la paraula, l'arrel profunda del mot en la vida mateixa, és dita amb una absoluta exigència en aquest extraordinari poema de Mrs. Death:

LES PARAULES

Hi ha tristesa darrera
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molí tedi
de tarda de diumenge,
temor de dany. Se't tanquen
llibres i amics, els llavis
de les coses. Malèvols
aprenents d'homes grisos
t'encalcen per difícils
retorns a Déu. Intentes
amagar-te ben dintre
del teu hivern, on puguis
amb tants records encendre
l'últim foc. Després mires
amb ulls ja buits i penses
a dormir. Però encara,
a les palpentes, vénen
ferida porcellana,
nocturna seda, i trenques,
des d'una aigua profunda,
veus d'oblidats, intacte
vidre vell de paraules.

Intentar destruir una llengua és, doncs, a més d'una inútil estupidesa, un crim, un atemptat contra la suprema garantia de l'existència: la llibertat.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

I arribem, amb el poema XLI, al nucli central de l'obra. Està construït amb versos d'onze síl·labes, augmentant el nombre de versos a cada nova estrofa, de tal manera que el poema es va alentint i aconseguint més pes.

Per explicar l'actitud de l'home just, del qui sap dormir desvetllat, del qui no es deixa subornar per l'abús de l'autoritat i per l'aparent ortodòxia, el poeta evoca la figura de Job. Job, el leprós, escolta insensible les acusacions dels qui s'erigeixen en representants de l'ordre. Job viu, solitari, al mig de la cendra, el camí irreversible vers la mort, el setge de la burla dels qui segueixen en pau l'acomodatícia veritat del seu temps i el compromís de la gana immediata que no admet dilacions. El vençut, com el fill pròdig, tornaria penedit a la llei:

El pare li llança pedres de perdó,
sopa de doctrina amb llardons de mots.
Encetava el pròdig un tendríssim dol:
si fameges, mira de semblar ja bo.

I no sols la insistència dels sermons assenyats dels acomodaticis vénen a pertorbar la solitària actitud de l'home de la veritat, sinó encara més la certesa ineludible de l'últim abisme. Com els cecs del quadre del vell Brueghel, els homes avancen sense remissió cap a l'eterna tenebra que els engolirà. L'home desvetllat, però, aixecarà encara la seva veu per acusar el vell ric, solitari, sense successor, amb la força del qui sap que la vida no s'acaba amb l'home sol i que hi ha un crit més alt que el d'aquest just, un crit que es troba en la continuïtat de la fe dels homes. El poema acaba amb aquests dos versos d'esperança:

Només uns dits joves, si encara són nets,
guariran les plagues de l'estesa pell.

En aquests dits joves diposita Espriu la seva obra. Explica i amplifica el sentit de l'endreça "Perquè pugui ajudar algú a Sepharad" i el sentit de la més ampla vida que els altres homes han de seguir.

L'últim poema ens faria comprendre, si no el coneguéssim ja, el sentit d'aquest amor d'Espriu per l'ampla terra que és la seva:

Així hem resseguit
els rius i les muntanyes,
la seva altiplanura i les ciutats
i dormim cada somni
de llurs homes.

Aquest amor ha crescut en el petit món de Sinera, "una petita pàtria entre les vinyes i el mar" (Primera història d'Esther), i s'ha iniciat en el camí de l'enyorança i la rebel·lió contra la mort, en el primer llibre de versos, Cementiri de Sinera:

Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.

En aquest món de ran de mar que coneix, i que perdura fidelment en el seu univers, cala fins a la més profunda realitat humana, per treure-la a la llum en un audaç i arriscat intent de síntesi.

En el llibre Final del laberint, sens dubte el de més mantingut compàs líric pels camins de mort i de dolor i mancament - Mrs. Death i El caminant i el mur -, per la lluita de contraris, pel vaivé incessant de la vida, arriba a la síntesi serena del seu pensament. Amb aquesta treballada i intel·ligent sensibilitat es produeix aquest perfecte poema:

Diré del vell foc i de l'aigua.
Si crema molt la neu,
glaçava més la flama.
Diré de 1'espasa i de l'aigua.
Si m'ha ferit la font,
em guarirà l'espasa.
Diré de l'ocell i de l'aigua.
Si llum de cims al riu,
fosca de terra l'ala.
Diré de la rosa i de l'aigua:
la mort de la mar fa
la flor més perdurable.
Diré dels meus ulls i de l'aigua.
Si tot ho mira el llac,
jo tinc les nines blanques.
Dic la pluja, la pluja, la pluja clara
i el plor de l'endinsat
sense retorn per l'aigua.
Dic el nom del no-res
enllà dels fons de l'aigua.

Nom del no-res, és a dir, plenitud de contraris, negació de tot adjectiu que delimita i separa: última veritat ineludible, sempre present en la seva dialèctica. Que ens ha de fer comprendre cada una de les estrofes de La pell de brau:

No entenem per què
cobrim amb paraules
el buit del no-res.

Del buirac del temps
traiem la sageta
del nostre lament.

Clavem el punyal
del crit al duríssim
cor de Sepharad.

La veu del poeta ha clavat el punyal en el duríssim cor de Sepharad. D'aquí que es produeixi l'antinòmia que el més difícil dels poetes de la nostra literatura sigui el més clar. L'home més solitari, el qui ha produït el més viu impacte humà. L'autor que més ha refusat la investidura de mestre, el qui ha sostingut amb la seva actitud exigent les diverses promocions que anaven arribant a la consciència en aquests últims vint anys.

En els llunyans temps que sortia la nostra revista Ariel va ser guia i col·laborador dels qui la fundaven: Josep Palau Fabre, Josep Romeu, Josep Tarradell, Joan Triadú i Frederic Pau Verrié. En les seves pàgines apareixia la primera notícia i un fragment de la Primera història d'Esther.

El profund solc que la seva obra produïa als nous universitaris, ja del tot desarticulats del normal cultiu de la nostra llengua, es feia evident en un valent article de Josep Ma. Castellet. Noticia y elogio de Salvador Espriu - Alcalá, novembre 1952 - denunciava la situació absurda de la llengua catalana, privada d'escoles i periòdics, comentava l'obra i acabava amb aquestes paraules: "Espriu bien vale aprender catalán."

I una nova joventut omplia la sala de la Cúpula del Coliseum, on l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual representava, fenòmen sorprenent, un llibre de poemes: La pell de brau. Ricard Salvat convertia La pell de brau, descobrint en la seva dialèctica la força dramàtica, en una obra teatral. Obtenia un espectacle èpic, recitat a dotze veus, amb moviment que emparentava amb l'antiga lírica coral.

Avui Salvador Espriu acaba el seu darrer llibre de poemes: Llibre de Sinera. Clou, aparentment, un cercle que comença en el Cementiri de Sinera. Dic «aparentment», perquè l'obra d'Espriu no coneix, de fet, el camí de tornada. Avança sempre, sense esborrar mai el camí traçat, devers una nova conquesta. Em sembla absolutament necessari deixar obert aquest pròleg amb un dels poemes del seu últim llibre:

Assentiré de grat, car només se'm donà
d'almoina la riquesa d'un instant.

Si poguessin, però, durar
la llum parada, l'ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!

Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d'albardans,
hem dit els mots que són la sang
d'aquest vell poble que volem salvar.

No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas.
L'estrany drapaire amplia el sac
de retalls de records i se'n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s'esborren a mar.

MARIA AURÈLIA CAPMANY (1963)