O com la història oficial va acabar fent de la Transició un mite fundacional
Xavier Diez
La història oficial
Pel febrer de 2005, tot just abans de presentar el segon volum de la col·lecció Argumenta sobre la Transició (1) , em van relatar una anècdota familiar digna d’assolir l’estatus de significativa metàfora. Feia pocs dies Javier Tusell, historiador oficial del període 1975-1982, havia mort després d’una llarga malaltia. La meva tieta l’havia conegut de petit, i en una conversa personal m’evocava la seva família al pis de la banda alta de la ciutat. La meva àvia, vídua d’un anarquista i cap d’una família que havia perdut la guerra hi feia de cosidora a domicili, i alguna vegada la tieta l’acompanyava o hi portava peces acabades d’arreglar. En la conversa em descrivia els trajectes en tramvia fins a la banda alta de l’Avenida del Generalísimo, com un llarg viatge, en el cor d’un país ben diferent, aliè a les misèries de barri obrer al llarg de la més crua postguerra. S’ha de dir que els Tusell eren una família amable i educada, tanmateix, no es podia obviar que havien estat beneficiaris de la Victoria contra aquells que creien que un altra societat, amb menors diferències socials, era possible.

Pensava tot això mentre fèiem la primera presentaciò d’un dels primers llibres que marcaven un punt d’inflexió en la percepció històrica del procés 1973-1982 (2). Gairebé visualitzava aquelles vivències com si esdevinguéssin pròpies. I el procés de reflexió d’aquells dies de finals d’hivern m’havia fet veure clar com el procés de la Transició esdevenia un espai de confrontació de memòries. Més enllà d’aspiracions científiques, la història, d’Herodot ençà, es tracta d’una narració, una selecció de fets per oferir un fil interpretatiu massa embolicat en el present. I el procés de Transició, en el sentit que aquest breu lapse de temps condiciona l’ordre actual, el perquè de tot plegat, és contemplat de manera desigual, en funció dels resultats obtinguts, ja siguin aquests individuals o col·lectius.
És obvi que els Tusell del país va guanyar la guerra i consolidar els guanys quan el règim sabé adaptar-se als nous temps mitjançant una operació legitimadora. Per als Díez, 1975, 1977, 1981 no van representar cap benefici tangible, cap acte desgreuge. Seguíem treballant, estudiant, estudiant i treballant, en un panorama d’incerteses econòmiques i magres perspectives laborals, i en el meu cas, amb la clara voluntat de defugir el servei militar en un temps en què l’objecció, dret constitucional, era tractada com un delicte. En termes de Miquel Izard (3) hauríem de parlar que els Díez no teníem història perquè els Tusell l’escrivien d’acord amb la seva particular versió del passat en funció dels seus projectes de futur. S’entén, doncs, com les condicions personals, la posició on cadascú és ubicat en el tauler històric acaba determinant la visió dels dies que deixem enrere. I en el cas de l’historiador barceloní, proper als cercles de les velles i les sobrevingudes elits de poder, no va dubtar a fer ús de la seva capacitat de convertir el seu punt de vista parcial en hegemònic, mitjançant allò denominat Història Oficial. Potser el problema dels darrers anys pel que fa a les confrontacions de la memòria, és que els qui cosíem la roba dels historiadors professionals, els damnificats del règim i poc beneficiaris de la seva reconversió, tan ben o mal preparats a les universitats com els nostres antecessors, acabaríem també com a narradors –amb títol- del passat. Ha calgut molt de revisionisme per tractar de neutralitzar l’emergència d’una història dissident, que ens ha anat servint, a poc a poc, per posar en evidència que les idees de Tusell i els seus acòlits tenien més de novel·la rosa que de rigor interpretatiu.
La Transició esdevingé un èxit. Fou un procés pacífic. Assolí la reconciliació entre espanyols. Conjurà els fantasmes del passat. Es basà en la capacitat i sentit històric de personalitats destacades. Espanya donà al món un exemple de responsabilitat. La Transició, és doncs, un model a seguir. Aquestes van ser les asseveracions que els Tusell de torn, intel·lectuals orgànics al servei de l’estat, van tractar de tatuar a l’inconscient col·lectiu, tot just abans d’intentar aplicar una anestèsia general i aconseguir que bona part de l’oposició renunciès a la memòria en un gest que implicava la renúncia a decidir sobre el futur. La realitat, tanmateix, sovint desmenteix els contes de fades més ben explicats. Certament, el procés transitori resultà exitòs… per a aquells que van poder mantenir la seva posició de privilegi i els qui van ser integrats a l’aparell de poder! La seixentena llarga de morts comptabilitzats (4) al llarg dels inicis del període, els assassinats i les violències mai perseguides, les operacions per desacreditar la dissidència (5) el bandejament de personalitats disposades a mantenir-se fidels als seus principis, no podrien catalogar-se sota l’epígraf de «modèlica» que tants cops hem hagut de sentir des dels mitjans de comunicació i les columnes d’opinió dels historiadors oficials en els diaris pressumptament independents, amb especial reiteració en determinades enfermèrides (6).
La distorsió del passat
Quan parlem d’història oficial de la Transició, podríem emprar el terme d’”apropiació indebuda”, de generació de mites a partir de la manipulació de fets històrics i de l’alteració subjectiva dels fets per construir-ne una realitat ben diferent de la primigènia. Havent començat aquesta intervenció amb Tusell i tenint en compte el valor metafòric de determinats gestos, trobem un cas que exemplifica a la perfecció la manipulació del passat per tal que aquest s’ajustès a la nova concepció del present sorgida arran d’una Constitució redactada a l’entorn d’un article segon imposat pels poders fàctics (7) . Es tracta de l’affaire Gernika.
Un any abans de la mort de Franco, l’historiador barceloní entra en política. Ho fa des de la Federación Popular Democrática, un grupúscul d’orientació democristiana a l’entorn de José María Gil Robles, des d’on, ja entrat el 1977, desembarcaria al Partido Demócrata Cristiano de Fernando Álvarez de Miranda, aviat integrat a l’UCD, poc abans de les primeres eleccions generals. La seva carrera política el porta a la Dirección General de Patrimonio Artístico, des de la qual serà autoritzat pel govern per presidir les negociacions amb el Museum of Modern Art de Nova York per al “retorn” del Gernika. Cal aclarir que no es podria parlar d’un retorn perquè el quadre no havia trepitjat mai el territori de l’estat espanyol. Bé, potser tret del pavelló de la República que s’alçà a l’Exposició Universal de París, el 1937.
Aquesta “devolució” del Gernika, finalment executada el setembre de 1981, esdevé el paradigma d’aquesta apropiació indebuda. Certament el pintor malagueny i de formació barcelonina Pablo Ruiz Picasso es negà a què la seva obra més coneguda trepitgès mai territori espanyol mentre hi persistís el règim criminal que es féu amb el control de l’estat mitjançant la violència. Tanmateix, al llarg d’aquell any d’ensurts constants –la caiguda de Suárez, les mostres d’hostilitat dels bascos enfront la corona, la LOAPA, el manifest dels 2.300 (8) , la creació de la Crida i els cops d’estat superposats del 23 de febrer que suposaren punt i final a l’expansió de les llibertats democràtiques- s’hi encabí una polèmica avui pràcticament oblidada. On havia d’anar el Gernika? Tres candidatures concorregueren. La primera, Màlaga, ciutat on va néixer el pintor i d’on procedia la seva família. La segona, Barcelona, lloc on Pablo Ruiz esdevingué Picasso, l’adolescent es formà com a artista i féu les seves primeres exposicions. A més, l’existència d’una important col·lecció auspiciada pels seus amics catalans esdevenia un argument de pes. Tanmateix, la tercera, la pròpia ciutat màrtir de Gernika era, sens dubte, l’espai més apropiat per tal que l’obra permetès expressar l’horror de la guerra, tant en el seu desgreuge històric, com per poder simbolitzar un autèntic lieu de mémoire, en termes de Pierre Nora (9). Potser per tot això, perquè el més just és que un dels quadres essencials del segle XX acabés a l’escenari del crim que pretenia denunciar el pintor, resulta poc comprensible, des del més elemental principi de justícia històrica, fos ubicat a la Casona del Retiro, i posteriorment, al Reina Sofía, de Madrid. El fet que l’obra de Picasso acabés a la «capital del reino», ciutat on l’artista no havia tingut pràcticament cap vincle, esdevenia una operació simbòlica segons la qual el poder constituït, no oblidem, herència jurídica d’una dictadura sense ruptures encarnada en el propi cap de l’estat, tractava de legitimar-se. Aquesta ubicació escenificava clarament la manipulació del passat, cercava el segrest de la memòria democràtica, i sobretot, el fet que la candidatura de la ciutat de Biscaia fos rebutjada, impedia una política de memòria que podia evidenciar la naturalesa de l’ordre sorgit per una Constitució amb massa vincles amb la ruptura de 1939. Aquest gest, que molts podrien interpretar com una mostra més del centralisme cultural de l’estat, en realitat respon a la necessitat de redecorar el passat en funció de la conveniència política del present. Imaginem que el quadre de Picasso fos avui a la ciutat basca, i esdevingués, per tant, un punt de pelegrinatge per als amants de l’art, de la història i de la pau. La seva presència comportaria preguntes incòmodes; qui va bombardejar Gernika? Quins van ser els responsables? Fins on arriben les responsabilitats actuals? Qui ha de compensar les víctimes? És ben conegut el paper de la Legió Condor en la massacre, i el paper d’assaig de bombardeig tàctic cara a la segona guerra mundial. Tanmateix, a quin exèrcit servia? A quines finalitats obeïa? Tot plegat evidenciaria veritats poc confessables (10). La descontextualització històrica del quadre a Madrid desactiva el valor simbòlic de l’obra, que és essencial en aquesta pintura de grans dimensions, molt per sobre del valor artísitic. I de pas, permet decorar amb una pàtina de respectabilitat internacional la “monarquia parlamentària”. Si abusem del recurs literari de la paradoxa, si fou dissenyat per encabir-lo al Pavelló de la República, avui es troba al Reina Sofía. Un segrest ben simbòlic, una subversió de la intencionalitat de l’artista. És com si a l’estàtua de la llibertat… la traslladessin a Corea del Nord!
Construcció dels mites, Silenciament dels dissidents
Precisament, i com ja havíem advertit, 1981 és un any clau per explicar la construcció de la història oficial, i diríem els mites i llegendes roses sobre l’estat transitori. Ja hem esmentat els cops d’estat superposats de Tejero-Armada-Milans del Bosch i l’enigmàtica intervenció reial del 23 de febrer, tot just dinou dies després dels incidents esdevinguts (precisament) a la Casa de la Junta de Gernika. Es pot considerar, doncs, un procés d’inflexió pel qual es posa fi a l’evolució (alguns la consideraven deriva) democràtica espanyola, la qual fa aflorar els conflictes iresolts per la Segona República i reprimits per la dictadura; contradiccions socials, desencaix nacional i insuficiència de llibertats individuals, manteniment dels poders fàctics a mans de les velles elits a les quals cal afegir les sobrevingudes, els nous quadres polítics que s’apunten als pactes entre oposició incorporada i poder cautelós. S’obre, doncs, un període en el qual el règim sorgit el 1978 necessita consolidar-se, i per tant, busca la seva legitimitat a partir de l’autonarració i autorepresentació. Els historiadors, intel·lectuals orgànics i guionistes de tot pelatge, necessiten elaborar narracions autojustificatives i generar mites que ajudin a una fràgil cohesió. Entre ells, el principal mite fundacional; el de la Transició.
Abans d’arribar a aquest punt, cal explicar que el procés 1973-1981, com ja hem assenyalat, comporta nombroses víctimes físiques, encara que moltes més d’intel·lectuals. Davant del pacte d’elits, basat en una correlació de febleses entre una oposició incapaç de trencar amb l’ordre precedent, i un poder sovint desbordat per la pressió popular, especialment al País Basc i Catalunya, s’acaba configurant un ordre del qual cal establir l’exclusió de tot aquell que suposi un perill per al control del procés, i sobretot, per a l’assoliment dels objectius: generar un nou règim de democràcia parlamentària i llibertats formals, sense que això impliqui un canvi d’estat (11). Assolir una configuració política equiparable a l’occident europeu i una aparença de respectabilitat democràtica, tot mantenint fermes les bases d’un poder centralitzat i unitari, i sobretot assegurar els antics privilegis dels qui van ocupar violentament l’estat quatre dècades enrere.
La dissidència és àmplia i variada, tot i que feble dins la pinça entre una oposició que inicia la seva incorporació a partir de la renúncia als símbols –bandera, himne i monarquia- i els detentadors del poder real –aristocràcia financera i altfuncionario-administrativa-. Precisament la renúncia als símbols no és una qüestió menor, sinó que expressa un acte de reconeixement explícit a un ordre vigent que ha de modificar les formes sense canviar de fons. Es tracta, ras i curt, i en termes de l’esmentadíssim historiador Bernat Muniesa, de l’acceptació de l’Espanya Lampedusiana com a espai i regles del joc (12). Per tant, la no acceptació d’aquesta trilogia implica el descens als inferns, o, en altres termes menys literaris, als soterranis de Via Laietana, i la inclusió de determinats noms propis a les llistes negres virtuals de les agendes ocultes del poder.
Tot i que sovint es diu que a la guerra la primera víctima és la veritat, hauríem d’afegir que en els processos de Transició, cal afegir un llarg llistat de damnificats. Podríem parlar de l’Assemblea de Catalunya (13), un espai autònom, amb un caràcter autogestionari, disposat a constituir-se com a contrapoder paral·lel autònom i en oposició a les institucions oficials il·legítimes (14). L’entrada en el joc polític dels partits que acaten la trilogia simbòlica (bandera-himne-corona) implica la desactivació des de dins –quan no el sabotatge- d’una entitat que representa el desafiament institucional més seriós amb què s’enfronta el franquisme una mena de Solidarnosc sense amics exteriors-. Les maniobres polítiques acaben provocant un hara-kiri culminat amb l’ascensió política d’alguns dels inductors a tal suïcidi. Aquesta lògica de bandejament dels apocal·lípitics / promoció dels integrats / desmobilització de tots, és la que es va seguir per l’important moviment d’associacions de veïns o sindicals.
Precisament la peculiar relació poder – sindicats esdevingué una clara mostra del que succeïa amb les regles del joc “transitives”. Malgrat que alguns historiadors facin el possible per fer creure l’hegemonia en el món del treball de Comissions Obreres, un sindicat format a la dècada dels seixanta per elements catòlics i comunistes, els primers dies de la restauració monàrquica, la CNT, malgrat els seus problemes interns, les contradiccions iresoltes i la despietada repressió contra la seva militància, continuava essent el sindicat de referència, sobretot a Catalunya. Partidari de l’assemblearisme, l’acció directa i la insubmissió davant els anomenats Pactes de la Moncloa, disposada a combatre durament els residus del franquisme –ja ho havia fet durament amb una potent guerrilla urbana- i contrària al capitalisme en un període en el qual aquest pateix crisi econòmica i descrèdit ideològic, una vegada expressa la seva força amb més de mig milió de participants a les Jornades Llibertàries de Barcelona, el juliol de 1977-i més de 65.000 afiliats i 30 federacions locals al Principat (15)-, l’estat democràtic utilitzarà els seus recursos –amb muntatge policial inclòs- per tractar de desacreditar i desarticular l’organització que, quaranta anys abans havia muntat una revolució que havia desconcertat el món, mitjançant el recurs a les clavegueres de l’estat mitjançant el cas Scala (16) i una repressió selectiva. Paradoxalment, tot el seu patrimoni anterior a la guerra, incautat majoritàriament pel Sindicat Vertical el 39, una vegada aquest és dissolt –i la seva documentació cremada per les autoritats- ha anat acabant en bona part en mans dels sindicats majoritaris a partir del 77, malgrat la inexistència anterior a la guerra, els mateixos que al llarg de les dècades posteriors han acabat pactant les diverses i successives reformes laborals que han permès precaritzar l’ocupació a nivells mai vistos.
Fets similars van acabar succeint amb l’independentisme. A banda de recordar l’exclusió política de forces com ERC per a les eleccions del 1977 –feia por la seva legitimitat republicana- i d’utilitzar mecanismes de guerra bruta per desactivar el nacionalisme basc, tàctiques d’intimidació, assetjament legal i infiltració buscaven neutralitzar la possibilitat d’acabar amb el perill de la destrucció de la unitat d’Espanya, mandat que el Generalísimo havia ordenat al seu hereu i dipositari de la legalitat franquista, el monarca (17).
Finalment, calia desfer-se’n de figures incòmodes, que per la seva incorruptibilitat o intransigència envers el nou ordre, o simplement la seva crítica directa vers els tripijocs polítics que comencen a armar-se, no resultaven integrables. Entraríem doncs en la llarga llista, encara no del tot massa estudiada, dels nostres dissidents. Intel·lectuals de gran prestigi internacional, artistes, pensadors, que van ser bandejats des dels mitjans de comunicació, abandonats per companys de viatge i molt especialment, silenciats. Privats de plataformes d’expressió, sovint blasmats –quan no ignorats- pels mitjans de comunicació, investigats i assetjas judicialment pel delicte de mantenir-se fidels als seus principis, esdevenien els nostres Sakharov de l’oest, sense que cap ambaixada de potències estrangeres els convidès a les seves festes, i massa sovint condemnats a penúries econòmiques. Hi ha una llarga i variada llista, encara que podríem esmentar tres noms ben emblemàtics del tracte que oferí el nou règim als seus descreguts irreductibles; Pere Quart (1899 – 1986) Ovidi Montllor (1942 – 1995) i Lluís Maria Xirinacs (1932 – 2007).
Enllestida la feina de control d’un procés fins aleshores incert, quan el 1981, conjurat aparentment el perill involutiu, s’inicia aquest gran esforç de teoritzar sobre els esdeveniments propers. Encara que es parli en termes històrics, solen ser periodistes els encarregats de conduir aquesta tasca interpretativa, molt habitualment lligats als mitjans de comunicació, i molt especialment la premsa escrita. Són de ressenyar els intents del Grupo 16, El País o El Periódico. A més, sol ser l’antiga oposició integrada –Tusell en seria el paradigma- els principals constructors del mite. Probablement hi contribueix a tot aquest llarg procés el fet que el PSOE –paradigma d’integrat- guanyador de les eleccions d’octubre de 1982 necessita maquillar les seves renúncies d’una banda, i tranquil·litzar els poders fàctics de l’altra, de manera que majoritàriament es va construint la llegenda de la Transició des de la teòrica esquerra. Les experiències pròpies dels autors, a ambdós cantons de la barricada, en certa mesura els autoritza a establir la pròpia narració. A més, a diferència d’uns historiadors impossibilitats d’accedir a determinats arxius, sí posseeixen informació privilegiada. En certa mesura, ells acompanyaven el procés i mantenien de manera constant contactes polítics d’alta volada, la qual cosa explica la seva passió per destacar les personalitats –el rei, Adolfo Suárez, Torcuato Fernández Miranda, Gutiérrez Mellado, Santiago Carrillo, el cardenal Tarancón, Martín Villa, Manuel Fraga, Marcelino Camacho, Felipe González i tants d’altres en els processos de Transició-. Així, a mesura que es va consolidant el sistema que busca en una Constitució on cada vegada es respecten menys els capítols de drets i llibertats, i on cada vegada hi pesa més l’article 2, també es va construint el mite i generant la idea que el resultat obtingut era el millor possible. Tot plegat, encara que això es basès en estereotips absurdament falsejats; els espanyols havien tingut una història sempre violenta, l’estat natural de la nació havia estat la dictadura, no estàvem acostumats a la llibertat, a la República el van perdre els extremismes, la monarquia garantia la unitat de tots els espanyols…, més o menys, la cantarella que sentíem en la campanya publicitària del referèndum de reforma política de 1976, i himne oficiós de la Transició (i la UCD), Libertad sin ira, estrany encàrrec a un desconegut grup musical anomenat Jarcha (18).
La Segona Restauració
Amb tota aquesta tasca de neutralització dels possibles perills que fessin descarrilar el procés dissenyat i pactat, el nou sistema, sorgit de la nit franquista, va poder sortir a la llum i consolidar-se. Tot i que els apologistes del règim solen parlar de “Transició democràtica” –la qual cosa subverteix el significat del substantiu, atès que les transicions són, per naturalesa, transitòries- “Monarquia parlamentària”, “Període Constitucional” o “Restauració democràtica”, qui subscriu aquest article ja ha reivindicat en més d’una ocasió proposar el terme “Segona Restauració” per definir l’ordre actual (19). L’argumentació és ben simple. El sistema format a partir de 1975 busca obviar el període 1923-1977, i com si no passés res, s’emmiralla en un model institucional, el de la Primera Restauració (1875-1923) caracteritzat per l’estabilitat política i econòmica després de les agosarades experiències del sexeni revolucionari, on es van posar de manifest les necessitats de transformacions en l’estructura social i territorial de l’estat. De fet, bona part de la historiografia acadèmica espanyola, des de mitjans dels noranta ençà ve reinvindicant el paper de formació i consolidació de l’estat com a una de les grans fites del període (20), la qual cosa ve a dir que, tant el socialistes dels vuitanta, com el període de renacionalització espanyola de l’Aznarato (1996-2004) reivindicaven el període com a mirall del que hauria d’esdevenir l’ordre actual, per conjurar els perills democràtics i autodeterminatius sempre latents en la fràgil nació espanyola. Un petit gran llibre d’Àngel Duarte (21) ens assenyala les característiques d’una Primera Restauració que coincideix en els seus plantejaments amb els de la classe política i econòmica que detenta la titularitat de l’estat actual. A trets generals hauríem de parlar d’aparença democràtica, encara que en el fons, un bipartidisme on dos grans forces electorals es reparteixen les institucions mitjançant el “turno” i on les pràctiques caciquils i el control de l’aparell electoral impedeixen el sorgiment de forces polítiques alternatives; mecanismes d’integració a tot aquell que accepta les regles del joc i exclusió dels refractaris, dues forces que mantenen diferències de plantejaments inicials, encara que amb el temps, i en un procés que dificulta la seva diferenciació, els conservadors es moderen, i els progressistes van esdevenint conservadors. Una política fiscal basada en la idea que només unes fràgils classes mitges sostenen l’estat, mentre que les elits, com en temps feudals, mantenen a la pràctica els seus privilegis impositius. Política repressiva contra la dissidència, ja sigui aquesta política, social o nacional. Subdesenvolupament social i cultural. Àmplia voluntat privatitzadora –un liberalisme sui generis on les relacions compten més que l’eficiència en el que s’ha denominat capitalismo de amiguetes– i inexistència de polítiques de benestar i substitució, en tot cas, per polítiques clientelars. En resum, tant la primera com la segona Restauració es caracteritzen per la seva incapacitat de resoldre els grans problemes del país, allò que en diríem el “triangle viciós espanyol”; contradiccions socials, desencaix nacional, i restricció de llibertats individuals.
El disseny elaborat per la Transició semblava destinat a fonamentar-se en premisses similars; defugir la resolució del “triangle viciós”. Aquest principi obeeix a una motivació. Malgrat les tensions existents, el sistema atorga estabilitat a l’estat. Al seu torn, aquesta permet consolidar la posició de preeminença i hegemonia polidimensional dels propietaris de l’estat –la vella aristocràcia de sempre concentrada avui als consells d’administració de les grans empreses, entitats financeres o l’alt funcionariat-. És per això que qualsevol qüestionament de l’ordre vigent –l’independentisme, el sindicalisme no controlat, el republicanisme- sigui tractat amb gran virulència mediàtica, intel·lectual, política, judicial, i també, si s’escau, física. De fet, la resolució de problemes seria el gran problema, perquè l’estat, en essència, esdevè un entremat muntat per sostenir aquesta correlació d’interesos que manté intacta l’estructura piramidal de poder. Una estructura formada per una estricta jerarquia, tant a nivell social –Espanya és una societat amb un fort component classista on les relacions resulten sempre més decisives que el talent- com nacional –existeix una única identitat nacional sostinguda per una única llengua que subordina la resta, tant en l’imaginari com en l’arquitectura jurídica-, com polítiques –tots els espanyols són iguals davant la llei, tot i que a la manera orwelliana, alguns són més iguals que altres-.
Davant del triangle viciós i la tensió d’un edifici estable, tot i que amb nombroses esquerdes, com fan tots els estats, resulta necessària l’adscripció i identificació del màxim de ciutadans al projecte nacional, i sobretot, al projecte estatal. Al llarg del segle XIX i XX els nous estats van buscar en experiències col·lectives singulars la catarsi que permetia aglutinar poblacions heterodoxes, més enllà dels clàssics mecanismes de l’escola nacional, l’administració eficaç i el servei militar universal (22). És ben conegut el cas de la força integradora de la guerra francoprussiana (1870-1871) per a la consolidació de l’Imperi Alemany, o de la Gran Guerra per a França o la Shoa per a Israel, o l’aparició de personalitats singulars com Mustapha Kemal per a Turquia. Per expressar-ho en termes més actuals, per construir la nació, calia establir llocs comuns per a esdevenir comunitat imaginada(23) . Per al cas espanyol, la cosa és més complicada. A banda de fracassar a l’hora de crear mecanismes eficaços d’assimilació –què dir sobre la trilogia d’escola, administració i servei militar al XIX!- sinó que precisament l’experiència col·lectiva més catàrquica de la història contemporània va ser la guerra civil, la qual acabà de la pitjor manera possible, amb la continuació del conflicte mitjançant la repressió sistemàtica . La paradoxa és que tant la guerra com el franquisme, és a dir, processos que trenquen transversalment Espanya, representen els autèntics processos de nacionalització. La nació espanyola és, doncs, una identitat traumàtica, sorgida d’un acte de violència, fonamentada en antagonismes mal resolts i tallada per àmplies fractures socials, nacionals i polítiques. En realitat, és un estat que, malgrat tenir una les fronteres més estables d’Europa, representa un dels països més fràgils, ja sigui entre classes, ja sigui entre cultures, ja sigui entre ideologies. Problemes mal resolts perquè l’estat és el propi autor dels antagonismes, i primer beneficiari d’aquest ordre. La resolució de tot plegat, atesos els fracassos i límits imposats en un terreny de joc amb límits massa estrets no passaria, doncs, per canviar el règim, sinó pel trencament de l’estat, la ruptura vetada durant la Transició. I això, en l’actualitat això només sembla possible des de les perifèries nacionals.
Certament, la Transició tracta de suplir, o en tot cas, enredar la ciutadania sobre els autèntics orígens de la nació espanyola actual. Crear el mite de la democràcia com a obra d’uns hipotètics pares de la pàtria sense comptar amb les seves connivències amb els autèntics orígens de l’estat actual. Pintar de rosa la sòrdida història d’un procés farcit de traïcions, renúncies, i sobretot una gran, immensa por, que tutelava qualsevol gest que gosés impugnar el sagrat ordre fonamentat no en cap constitució, sinó en el part de guerra del primer d’abril de 1939. Cautivo y desarmado el ejército rojo, nuestras tropas han ocupado sus últimos objetivos. La guerra ha terminado. La Transició, al cap i a la fi, encarnada en la pròpia simbologia, pot considerar-se, tot parafrasejant von Clausewitz, la continuació de la guerra per altres mitjans.
NOTAS
1. Bagur, Joel; Diez, Xavier (coords.); La gran desilusió. La Transició als Països Catalans. El Cep i la Nansa. Vilanova, 2005
2. A grans trets, es pot dir que fins a 1995 la major part de llibres que es dediquen a analitzar el procés de Transició eren majoritàriament apologistes del procés, i pertanyents a un corrent proper a les esquerres més o menys integrades. Ja aleshores solien publicar-se volums de memòries on figures destacades reivindicaven el seu paper polític o diversos periodistes en feien àmplies hagiografies dels protagonistes del procés. Seria llarg i ferragós fer un inventari d’aquesta mena d’obres, i a més, no correspondria als objectius d’aquest article, tot i que com a exemple paradigmàtic d’aquesta mena de literatura periodística disfressada d’història, podríem esmentar la llarga sèrie de televisió dirigida per Victoria Prego La Transición (RTVE) estrenada el 1995 i que el mateix any resumí al seu llibre Así se hizo la Transición, Plaza & Janés, Barcelona, 1995. Tanmateix, a partir d’aquest any, tot coincidint amb l’esclat de la polèmica de la (no) devolució dels papers de Salamanca, es percep un canvi de sentit en escenificar-se els límits de la democràcia a l’hora d’assumir el passat. A partir de la present dècada, el nombre de volums amb una visió “optimista” va minvant a la vegada que els periodistes deixen pas als historiadors que mantenen una visió “pessimista”, i més aviat crítica amb una Transició a la qual comencen a evidenciar-se els límits. Avui, tret d’obres d’encàrrec o de partit, es fa difícil de trobar nous treballs elogiosos.
3. Una bona reflexió sobre el concepte de la Història Oficial i la construcció de mites legitimadors, en especial sobre el de la Transció, l’ofereix l’incòmode i outside(d) historiador de la Universitat de Barcelona Miquel Izard, especialment al seu llibre Sin leña y sin peces deberemos quemar la barca. Pueblo y burguesía en la Cataluña contemporánea. Los libros de la Frontera, Barcelona, 1998, esp pp. 12-34. Agraeixo el seu autor m’enviés un exemplar tan sospitosament difícil de trobar.
4. Encara que la Transició se hizo de puta madre, segons l’actual president del Congrés dels Diputats José Bono (Declaracions a la Cadena SER, 26-10-2007) (http://www.cadenaser.com/espana/articulo/jose-bono-transicion-hizo-puta/csrcsrpor/20071026csrcsrnac_9/Tes), només per al període comprès entre el 20 de novembre del 1975 i el 15 de juny del 1977 es comptabilitzen oficialment uns seixanta morts, la major part a mans de la policia o grups parapolicials, tal com recull el periodista de TV3 Santiago Torres, autor del 30 minuts Víctimes de la Transició (2002), posteriorment elaborat en forma d’article de reflexió “Víctimes de la Transició” a Rovira, Marta; Vázquez, Francisco; Polítiques de la Memòria. La Transició a Catalunya. Pòrtic. Barcelona 2004, pp. 95-134. Sense constància d’un estudi sistematitzat, si incloem els diversos fets violents produïts fins a les eleccions d’octubre de 1982, les xifres s’elevarien més enllà del centenar, la qual cosa desmentiria el tòpic de la Transició pacífica. Per cert, que entre aquest conjunt de víctimes, els familiars dels qui van tenir la desgràcia de no ser assassinats per ETA han tingut un tracte absolutament discriminatori.
5. Un dels més coneguts és el muntatge policial del cas “Scala” per neutralitzar la força reemergent de la CNT. Des de visions contraposades Cañadas Gascón, Xavier; El Caso Scala. Terrorismo de estado y algo más. Virus, Barcelona, 2008 i tagonistes, Edo, Luis Andrés; Ros, José; Sánchez, Galo; En relación con el “Caso Scala”. Nueva ofensiva policíaca contra la CNT y el MLE. CNT, Barcelona, 1980.
6. Dos bons exemples de treballs periodístics hagiogràfics amb pretensions historiogràfiques les constitueixen DDAA; Diez años sin Franco. Desatado y bien desatado. El Periódico de Cataluña, Barcelona, 1985, i sobretot la història publicada en fascicles, DDAA. Memoria de la Transición. Del asesinato de Carrero Blanco a la integración en Europa, El País, Madrid, 1995-1996. Com es pot veure, a la càrrega optimista, el propi títol ja indica un sentit teleològic de la història per justificar el procés. En contraposició, determinades històries poc amables amb el cap de l’estat, com la biografia no autoritzada del rei, ha d’ésser editada a l’estranger i publicada amb pseudònim per evitar la repressió judicial. És el cas de Sverlo, Patricia; Un rei per cop. Biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó. Arakatzen, 2000.
7. De fet, l’esmentat article, segons la majoria de les fonts, va ser enviat als ponents constitucionals, sembla que des de l’exèrcit o la casa reial –al cap i a la fi, sembla més aviat una de les clàusules del testament del general Franco. Una recerca històrica sobre allò que s’esdevingué amb l’esmentat article el trobem a LoCascio, Paola; «Una constitució per a molts escenaris. El debat sobre l’article 2 i el Títol VIII de la Constitució espanyola de 1978» a Bagur, J; Diez, X. (2005: 89-104)
8. Resulta curiós veure com, vint-i-set anys després de la publicació de l’esmentat document, bona part dels postulats que van topar amb el rebuig de la societat catalana, van essent acceptats sense pràcticament resistència. Internet ens permet avui disposar d’un arxiu on-line. El text es pot consultar a http://www.nodulo.org/bib/drio/19810125.htm
09. Nora, Pierre (Coord.) Les lieux de la mémoire. (3 vols.) Gallimard. París, 1984-1986
10. És de ressenyar que durant el cinquentenari del bombardeig de la ciutat basca, l’abril de 1987, en els actes commemoratius no hi hagué representació oficial espanyola. Com a acte simbòlic, pilots esportius privats van deixar anar flors des dels seus avions per recordar les víctimes. L’exèrcit de l’aire espanyol, directament responsable, i encara menys el seu general en cap, no en féu cap acte de desgreuge.
11. Gabriel, P, Raimon; «De com es fa una Transició canviant de règim però no d’estat», a Bagur / Diez (2005: 159-172)
12. Muniesa, Bernat; Dictadura y Transición. La España lampedusiana. Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2005.
13. Una visió local, plenament extrapolable al que s’esdevingué arreu amb l’Assemblea de Catalunya la trobem a Foguet, Francesc; L’alternativa unitària. L’Assemblea Democràtica de Vilanova i la Geltrú (1976-1977). Llibres de l’Arç, Vilanova, 2006.
14. Especialment interessants són les reflexions a Mayayo, Andreu; La ruptura catalana. Afers, Catarroja, 2002, esp pp. 19-90.
15. Cf. Zambrana, Joan; La alternativa libertaria. Catalunya 1976-1979. Edicions Fet a mà. Badalona, 2000 i Carmona Pascual, Pablo César; Transiciones. De la Asamblea Obrera al proceso de Pacto Social. CNT (1976-1981). Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 2004. Extraordinàriament interessant les reflexions del col·lectiu Etcétera sobre aquesta qüestió «Transició a la modernitat i transacció democràtica (de la dictadura franquista a la democràcia)» a Rovira / Vázquez (2004: 219-275)
16. Vegeu nota 5.
17. Guia i Marín, Josep; «El nacionalisme català. Entre les autonomies i la independència» a El Contemporani, Núms. 33-34, 2006, pp. 121-132. Per al cas del País Basc, Stribell, Toni; Un català entre bascos. La Campana, Barcelona, 2005.
18. I que pot visionar-se al youtube a http://www.youtube.com/watch?v=NrROdpJb4Ek
19. Cf. Diez, Xavier «La segunda restauración. ¿Hacia dónde nos llevaron quienes hicieron la Transición?» Orto, núm. 117, octubre 2002. També a “La segona restauració”. El Punt (31-8-2002)
20. Bona part de la tasca editora de la Real Academia de la Historia així ho demostra, així com altres; Morales Moya, Antonio, Esteban de Vega, Marian (Eds.) La historia contemporánea en España. Ediciones Universidad de Salamanca. Salamanca, 1996; Villacorta Baños, Francisco; Profesionales y burócratas. Estado y poder en la España del siglo XX, 1890-1923. Siglo XXI, Madrid, 1989; Robles Egea, Antonio (comp.) Política en penumbra. Patronazgo y clientelismo políticos en la España contemporánea. Siglo XXI, Madrid, 1996.
21. Duante, Àngel; La España de la Restauración (1875-1923), Hipòtesi, Barcelona, 1997.
22. De Riquer, Borja; «Nacionalidades y regiones. Problemas y líneas de investigación en torno a la débil nacionalización española del siglo XIX», a Morales Moya, A; Esteban, M (1996: 73-92)
23. Anderson, Benedict; Comunitats imaginades: reflexions sobre els orígens i la propagació del nacionalisme. Afers, València, 2005.
24. Diez, Xavier; «El fracàs de la memòria històrica», a El Punt, (10-4-2008)
En Eines per a l’esquerra nacional núm. 8, 2008, pp.165-181